"Emergències" a TV3
Vaig seguir amb atenció els diversos capítols del programa "Emergències" (aneu-hi) emès per TV3, amb l'esperança de veure-hi reflectides situacions, escenaris i vivències més o menys properes. Vaig seguir també les piulades (#EmergenciesTV3) que es feien en relació al programa. El meu parer és que en el programa han descrit fidelment la majoria de situacions i escenaris en què els servidors públics de les emergències es troben en el treball diari.
El programa no va denunciar la precarietat d'alguns dels col·lectius que constitueixen aquests serveis d'emergència, tampoc crec que fos el seu objectiu, però considero que es va donar una visió massa perfecte de la resposta que la ciutadania rep davant l'emergència.
Si haig de fer una crítica, aquesta és l'excés de centralisme metropolità. Si bé és cert que una majoria de població del país viu a l'àrea metropolitana de Barcelona, també hi ha bona part de ciutadans i ciutadanes que no vivint-hi pateix les mateixes situacions qualificables d'emergència.
Efectivament, les emergències poden ser semblants: incendi d'habitatge, assistència sanitària urgent, situacions delictives, rescats, etc... Tot i que amb una diferència substancial que el programa no va reflectir. Això que podríem anomenar fet diferencial, no és res més que el temps d'espera fins l'arribada dels serveis d'emergència !!
En tots aquests programes m'hi ha mancat el fet diferencial del ciutadà que ha d'esperar 20 minuts, 30, 40 o més temps fins a l'arribada dels serveis d'emergència; M'hi ha mancat veure el neguit del bomber que va a un incendi d'habitatge o a un accident de trànsit sabent que només són tres persones dins el camió i l'ajut més proper encara trigarà com a mínim 15 minuts, o el sanitari que també haurà d'esperar al metge, o el vigilant municipal que està sol al poble amb els mossos d'esquadra a 20 quilòmetres o més de distància.
Cal posar parcs de bombers, bases del SEM o comissaries de mossos a cada municipi? No!, Cap país -es consideri ric o pobre- s'ho pot permetre, tot i que una bona manera d'acostar-s'hi pot consistir en tenir una xarxa de ciutadans/es que contribueixi a l'autoprotecció d'una primera intervenció amb coneixement del risc de cada territori i, sobretot, de la gent que hi conviu.
Aquesta xarxa ja existeix aquí i a d'altres països del nostre entorn des de fa anys, tot i que a voltes força menystinguda pels que la dirigeixen al nostre país. S'anomenen:
La majoria d'aquesta xarxa es troba fora de l'àrea metropolitana i a hores d'ara té greus problemes per a sobreviure degut a la manca de relleu generacional. Serà una llàstima quan d'aquí pocs anys ja no existeixi i molts dels que ara la ignoren o malden per destruir-la, seran dels primers en aixecar la veu exigint-la. Mentrestant aguantarem fins que el cos ens digui prou.
